Les pràctiques educatives com a contextos de desenvolupament, Tema 1.

PSICOLOGIA EDUCATIVA 

CONCEPTUALITZACIÓ 

Alguns teòrics defineixen l’educació psicològica com l'aplicació dels principis de la psicologia per donar solucions a problemes educatius, és a dir es tracten temes educatius des del punt de vista de la psicologia. Podríem dir, que la psicologia s’empra per a millorar l’aprenentatge dels infants en diferents situacions, però no només per intervenir i actuar davant una situació concreta, sinó que també ens pot servir per a planificar el procés d’ensenyament-aprenentatge. 

Amb la planificació i millora de les nostres estratègies educatives, es podrà anar millorant la pràctica educativa. Podem anar informant-nos a partir d’autors i psicòlegs i d’aquesta manera anar aprenent  i adaptant-nos a les necessitats dels infants i poder anar millorant com a docent. A això, ho podem anomenar com el procés d’investigació-acció, procés que opino que és important ja que amb aquest podem obtenir resultats afavoridors.

La funció de la psicologia educativa, podríem dir que és una funció investigadora, per la qual podem dur a terme unes pràctiques educatives de més qualitat, per les quals els nostres alumnes puguin desenvolupar-se i aprendre adequada i eficaçment.

Hem de anar investigant i aprenent a partir de la psicologia educativa, per a que les nostres estratègies educatives siguin millors i beneficiïn als infants i al seu desenvolupament, sempre tenint en compte les seves necessitat i característiques personals.

Com cada ciència, podem destacar tres objectius principals, que és donen ja que els continguts esmentats són estudiats amb una triple finalitat:

• Proporcionar models explicatius dels processos del canvi.

• Contribuir a la planificació de situacions educatives eficaces.

• Ajudar a la resolució de problemes educatius concrets.

Respecte als continguts prioritaris d’aquesta psicologia, hi podem trobar dos blocs primordials; per una banda, un sobre els processos de canvi comportamental de l’infant i per l’altra, sobre els factors o variables que condicionen aquests processos.

En el primer bloc, hi podem observar tres apartats. El primer, es basa en el nivell de  desenvolupament del nen; en els aspectes maduratius i en l’evolució de l’aprenentatge. El segon , tracta sobre el nivell de competència i de les aptituds generals de cada infant, és a dir tracta sobre el que sap fer correctament, lo qual penso que es diferent segons la concepció de cada mestre. I finalment, l’últim apartat tracta sobre el nivell de disposició afectiva i emocional de cada alumne.

En el segon bloc, abarca els factors o variables que condicionen els processos de canvi comportamental. Aquestes variables, les podem dividir en dos. Per una banda, hi trobaríem els models d’aprenentatge i els models d’intervenció més adequats. I per l’altra banda, trobaríem l’ambient docent que fa referència a la metodologia i les estratègies que empra el docent dins l’aula. Segons l’últim esmentat, penso que és el més important ja que, el docent juga un paper molt important en el procés d’aprenentatge que segueix cada infant. Si un professor no actua de la manera més adequada, està influenciant negativament en el desenvolupament del seu alumne, per la qual cosa, és molt important, que els docents tinguin uns mínims coneixements sobre psicologia, per a poder aplicar-los i realitzar una pràctica educativa correcte.

Si parlem del recorregut històric de de la psicologia de l’educació des dels seus inicis fins a l’actualitat, el podem dividir en quatre etapes:

· El primer va del 1890 al 1920 on hi trobem l’origen de la psicologia de l’educació i la psicologia científica. En aquest període, hi podem destacar els següents autors i psicòlegs:

William James(1842-1910): Va començar a parlar de com podem aplicar aspectes psicològics a l'educació. Va escriure "Paraules per a mestres".

G. Stanley Hall(1844-1924): Deia que s’havia de tenir en compte el nivell maduratiu de l’infant, les seves necessitats i les seves característiques. Va popularitzar un qüestionari per explorar el pensament dels infants.

Alfred Binet(1857-1911): És un dels inventors d'unt test d'escala d'intel·ligència, que a dia d’avui encara podem emprar. La seva primera aplicació va ser per a infants.

Thorndike(1874-1949): Va ser un conductista, que va fer la teoria d'assaig - error. Es va dedica a fer estratègies per a que funcionin a l'escola, però avui en dia queda obsolet.

J.M. Cattell(1860-1944): Va fer aportacions de tests mentals per valorar la memòria, la tensió i per veure el desenvolupament sensorial dels infants.

Edouard Claparède(1873-1940): Organitzava els seminaris de psicologia pedagògica. Ens deia que el nen ha de gaudir aprenent i que s’ha de treballar la seva motivació i els seu interessos, fomentant l’aprenentatge significatiu.

John Dewey(1859-1952): Parteix dels interessos de l'alumne, recolzava un desenvolupament humà integral (una persona amb valors, habilitats socials, que tingués en compte al grup) perquè això faria societats més humanes i més riques intel·lectualment.

· La segona etapa va aproximadament del 1920 al 1950, anomenada com la psicologia de l'educació: disciplina nuclear de la teoria educativa, estabilització.

Aquí la psicologia educativa comença a aportar instruments que facilita les investigacions i ajuda a recopilar informació. Per això, penso que comença a assentar-se i a prestar una ajuda als especialistes i treballadors d’un sistema educatiu.

En aquest període, hi podem trobar el moviment psicomètric per el qual s’elaboren inventaris de personalitats, tests d'intel·ligència, tests motors... El problema sorgeix quan és fa un abús d’aquest moviment ja que es fa una categorització dels alumnes. A més, dins de les escoles psicològiques hi va haver els paradigmes del conductisme, pedagogia de la Gestat i Psicoanàlisi.

· El tercer període va des del 1950 fins al 1975, el qual segueix parlant de la psicologia de l’educació; aproximació multidisciplinària dels fenòmens educatius.

En aquesta etapa, no sols es treballa amb els paradigmes esmentats anteriorment, sinó que es tenen en compte molts més; comencen a intervenir nous autors (Piaget, Vigotsky...) i es posa en pràctica les seves teories a les escoles de psicologia. A més, també es descobreix la cibernètica.

En el moment en que comencen a sorgir nous autor, es pot tractar la psicologia educativa des de diferents puntes de vista, cosa que fa que aquesta ciència sigui més eficaç i fructuosa.

· I l’última és la Situació actual que va des del 1975 fins a l’actualitat.

            En aquest període, trobem les pedagogies i teories anteriors, però amb la diferència                de que estan tractades amb més profunditat i són revisades.

Pel que fa a les orientacions i teories que han influït en la psicologia educativa, podem destacar-ne quatre de principals: el conductisme, l’orientació cognitiva, l’orientació psicosocial i l’orientació ecològica. Aquestes teories, arribaren a les escoles psicològiques com a paradigmes educatius que es van incorporant per ser utilitzades.

El conductisme, és una de les orientacions i teories que més ha influït en la psicologia i en l’educació, la qual té una base científica que podia demostrar dades sobre els seus resultats. Afirma que el principal factor que influeix en la conducta humana és l’ambient-entorn. Aquest, pot modificar la conducta dels infants per la qual cosa es creu que si els educadors aplicaven, en el procés d’ensenyança aprenentatge, un bon programa conductista, es podria aconseguir del nen el que volguéssim.

L’orientació cognitiva, el que intenten es dur a terme investigacions sobre aspectes que els conductistes no tracten. Per això, es centren en l’aprenentatge, en com s’estructura el coneixement i en com donar solucions a algunes dificultats o millorar aspectes cognitius. Varen començar a analitzar amb profunditat tot el procés i es qüestionen els models educatius dels docents ja que, aquest tenen una certa responsabilitat dins el procés educatiu.

L’orientació psicosocial, són moltes teories i molts autors dedicats a paradigmes humanistes, de dinàmica de gruo, pedagogia sistemàtica,... Totes aquestes teories afavoreixen l’autoconeixement dels infants i de les persones que interactuen amb ell, treballant molt a nivell emocional per tal d’adquirir estratègies per relacionar-nos amb l’entorn de forma adequada.

Finalment, l’orientació ecològica té molt en compte tots els contextos i el seu objectiu és fer-nos conscient de que quan més relacionat estan entre sí, més enriquidors seran per al desenvolupament de l’infant. Aquesta orientació té com a màxim representat a Brofenbrenner. Aquest, ens parla de tota una sèrie de sistemes i estructures jeràrquiques, partint de que el nen es troba en el centre; aquest sistemes són: el microsistema, el mesosistema, l’exosistema i el macrosistema.

Abans de començar l’assignatura, pesava en la psicologia com la ciència que estudiava i que s’emprava per buscar solucions a problemes que es troben a l’aula. Però, a mesura que va anar passant el temps i les explicacions, vaig anar adonant-me que per a emprar la psicologia a classe, no necessàriament tenia que existir un problema sinó que, aquesta ciència estudia com dur l’educació endavant per a intentar que no sorgeixin els problemes, a part de solucionar-ne de ja presents.