En aquesta segona entrada, parlaré sobre el tema 2 de
l’assignatura de psicologia de l’educació. Aquest tema és be prou ampli i
tracta sobre les teories del
aprenentatge i la seva implicació en el currículum actual, a més del procés
d’aprenentatge.
Primerament, si volem parlar
sobre aquest tema, hauria de esmentar una breu definició sobre el concepte
aprenentatge. Es tracta d’un procés que es dona en tots els àmbits de la vida,
que mai deixa de succeir per la qual cosa diem que és continu. Amb aquest
procés, es desenvolupen les habilitats i s’adquireixen els coneixement per a
poder-los posar en pràctica i donar solució als problemes que se’ns presenten
en el dia a dia.
Seguidament, s’ha de donar
lloc a les concepcions conductistes. El
conductisme, és la teoria que va ser introduïda en el 1912 per Watson, a la
Universitat de Columbia. Es basa en que l’infant és com una tabula rassa que
l’ambient, a partir de la contigüitat, el reforçament, la pràctica i el control d’estímul, és qui pot modelar la personalitat i la
conducta. Hi ha que destacar, que com té una base més científica que permet
veure els resultats de manera més objectiva, va tenir molta influència en
l’àmbit educatiu.
Paulov, ens posa el exemple
amb gossos; on a partir de la repetició de l’estímul condicionat, acabem tenint
la resposta condicionada que és que cada vegada que el gos sent la
campaneta, ho associï amb el menjar.
Jo, no coneixia aquest condicionament, però en el moment en que vaig entendre
el seu funcionament em vaig adonar de la influència que podem arribar a tenir
en la conducta d’altres i, que aquesta influència realment sí que pot ser
aplicada a l’escola. D’aquest conductisme, deriven les següents tècniques: dessensibilització
sistemàtica, exposició d’imaginació i exposició en viu.
El segon condicionament, fou creat per Skinner. Aquest, va demostrar la
seva teoria amb la seva investigació amb “la caixa de Skinner”. Dins aquesta
caixa, hi havia rates que per la fam que tenien accionaven una palanca i
aquesta palanca els donava el menja. Aquest menja és el reforç i a mesura que
es va donant aquest reforç, Skinner va aconseguir modelar la conducta de les
rates. És a dir, la conducta pot ser modelada emprant reforços que són donats
després de que la conducta hagi succeït. D’aquesta manera podem dir que la
diferència entre els dos condicionaments
és el tipus de resposta amb la que es modela; amb el primer condicionament es
treballa amb respostes involuntàries i en el segon, amb respostes
voluntàries. Però, per a que aquest condicionament
funcioni s’han d’escollir aquell reforç que sigui efectiu per cada nen en particular,
escollir-lo d’acord a la conducta que es vol fomentar i d’acord a la dificultat
de la conducta.
Doncs, per a poder controlar i modificar la conducta
des del condicionament operant, sorgeixen aquesta sèries de tècniques:
- Reforç positiu
- Emmollament
- Encadenament
- Sistema de direcció de conducta mitjançant contracte
- Supressió de reforç
- Sistema d'economia de fitxes
- Sobrecorrecció
- Temps fora de reforçament (time out)
- Tutoria d'un company
- Cost de resposta
Jo, no havia estudiat ninguna d’aquestes tècniques,
però a mesura que les anàvem explicant me´n adonava de que si que les coneixia
ja que, els mestres que he anat tenint quan era petita, les anaven emprant a
classe i quan era necessari amb jo. A més, també havia vist aquestes tècniques
en el programa de televisió “Super Nanny”, que vérem a classe. Però, el que em
va cridar l’atenció és que moltes d’aquestes vegades que he pogut veure com els
mestres les aplicaven, ho feien errant. Després d’haver-me endinsat en les
tècniques, me’n adono de la importància que té conèixer-les per a saber
escollir-ne la més adequada i a més, per saber aplicar-les sense cometre
errors.
A més, dins del conductisme hi podem trobar
l’aprenentatge social o vicari i el determinisme recíproc. El primer, es tracta
de l’aprenentatge oposat a pensament dels conductistes més ortodoxes, que creuen
que l’aprenentatge no es redueix a condicionaments i reforçaments produïts per
un investigador o inductor, si no que diuen que molts dels nostres
aprenentatges es produeixen pel contacte amb l’entorn mitjançant l’observació i
l’associació. A més, una gran part de l’aprenentatge del nen és per models, i
es considera que l’herència té una importància relativa.
Respecte al determinisme recíproc, ens diu que hi ha
factors recíprocs que interactuen entre sí com a determinants de la conducta.
Aquests són: l’ambient, els factors cognitius i els factors personals. Segons
Bandura, per a que l’aprenentatge es doni, s’han de donar les següents
capacitats: la simbolitzadora, la de
previsió, la vicària, l’autoreguladora i la d’autoreflexió.
A més, Bandura ens parla de l’aprenentatge per
observació on es produeixen quatre processos des que el nin es fixa en el model
d'una altra persona fins que l'aplica: el procés d'atenció, el procés de
retenció, el procés de producció i reproducció motora i el procés motivacional.
D’aquest quatre processos mai n’havia sentit parlar, però la veritat que quan
en parlàvem sols en anomenar-los ja t’anaves fent una idea ja que, en qualque
vegada t’has fixat en algú que imita o en un mateix, que has de parar a prestar
atenció per a després poder actuar.
Dintre de l’aprenentatge vicari, també hauríem de parlar
de Zinmmerman, autor que va parlar d’aquest tema i el va aplicar d’una forma
més educativa. Basant-se en la teoria de cognició social de Bandura, va
desenvolupar el model de desenvolupament acadèmic autoregulat, el qual
considera a l’alumne com a participant actiu en el seu propi aprenentatge. En aquest tipus d’aprenentatge, hi actuen les
influències personals, les conductuals i les ambientals. Respecte a aquest
tema, penso que Zinmmerman té tota la raó ja que els alumnes per petits siguin,
estan duguent a terme un aprenentatge per la qual cosa són participants actius
i a causa d’això, haurien de poder deicidir i donar la seva opinió sense que un
mestre o professor els dugués la contraria. Moltes vegades, el que passa, és
que els mestres subestimen als seus alumnes i decideixen en el seu lloc, cosa
que fa que la metodologia no estigui adaptada a les seves necessitats i
capacitats.
A partir d'ara, em dedicaré a parlar sobre els models cognitius. I per a parlar d’aquests, férem una
breu referència al cognitivisme.
El cognitivisme és una corrent que sorgeix als anys
50-60, com a reacció al conductisme. Aquest corrent, va criticar als
reforçament del conductisme ja que, no creien que sols amb els reforços es
pogués crear aprenentatge. Dins d’aquest model hi trobem els següents teòrics:
En primer lloc, parlaré de Jean Piaget (1896-1980) que
encara que és un autor que ja l’hem estudiat a altres assignatures, he seguit
aprenent noves coses sobre la seva teoria centrada en la gènesi de la
intel·ligència. Deia que aquesta intel·ligència és desenvolupa més quan més ens
adaptem al nostre entorn i que quan més desenvolupem aquesta intel·ligència,
més ens ajuda a adaptar-nos al entorn. Aquesta intel·ligència s’ha d’estudiar
des dels inicis per això Piaget anomena a la seva teoria genètica.
Segons ell, per a que un infant pugui
adquirir un nou coneixement s’han de modificar els seus esquemes mentals o be
crear-ne un de nou. S’ha de tenir una organització dels esquemes, per
posteriorment passar a l’adaptació que consisteix en assimilar la informació,
seguidament acomodar-la i finalment dur a terme un equilibri entre la nova
informació i els coneixement anteriorment adquirits.
Piaget, a l’hora de tractar el procés de
desenvolupament diu que hi ha quatre factors que intervenen, que són:
- L’herència
- L’experiència física amb els objectes
- La transmissió social
- I l’equilibri
És ben important tenir-los en compte a l’hora de
tractar amb el desenvolupament dels infants ja que, són factors que influeixen
ja sigui per bo o per dolent. Un bon mestre, penso que els ha tenir molt en
compte, per a poder ajudar a l’infant i actuar en el moment en que l’equilibri
no vagi lo bé que podria anar.
Dintre d’aquest procés, segons Jean hi trobem una
sèrie d’estadis del desenvolupament els quals els vaig estudiar l’any passat,
per la qual cosa només els esmentaré: sensoriomotriu, preoperacional,
operacional concret i operacions formals.
Doncs, puc concloure que la tasca educativa del docent
té un paper molt important ja que, ha d’oferir un entorn adequat i ric en
objectes i experiències. A més ha d’ajudar als infants a crear nous esquemes i
modificar-ne els antics. D’aquesta manera, et fas conscient de la importància
que té estar ben informat sobre els temes que interessen als infants, per a
poder respondre a les necessitats dels petits ja que, si no els ajudes de la
manera més eficaç i correcte els esquemes que produeixen no seran els correctes
i, si la base no esta ben construïda la resta tampoc anirà ben encaminat.
En segon lloc, parlaré sobre Lev Vygotski (1896-
1934,), el qual va encaminar les seves investigacions cap a la millora de
la producció de l’aprenentatge per la qual cosa, en les seves teories trobem la
Zona de Desenvolupament Pròxim (ZDP).
Segons ell, a l’inrevés de Piaget, es dona primer el llenguatge per a
que es pugui donar el pensament.
La ZDP, esta composta per la Zona de Desenvolupament
Actual o Real (ZDAR) i per la Zona de Desenvolupament Potencial (ZDPo). Totes
aquestes, ja les vaig vorer l’any passat i ara en faré una petita referència:
El procés
d’aprenentatge comença en lo que l’infant sap, és a dir, ZDAR, fins arribar als
ZDPo. Entre aquest trobem la ZDP que és
allò que l’infant sap fer amb l’ajuda d’una altra persona, que podria ser el
mestre. Aquest procés torna a començar
desde la ZDPo que passa a ser ZDAR ja que, ara ja ho coneix i pot sergui
desenvolupan-se i aprenent. Els aprenentatges han de ser propers, per a poder fer
assimilacions i acomodacions que no siguin parcials.
Doncs, el paper del mestre en la ZDP ha de ser com una
bastida (metàfora de “la bastida” Wood, Bruner y Ros 1976); ajuda al infant,
però a mesura que va passant el temps i l’alumne ja va sàpiguen que fer, es va
llevant el suport fins que el docent no ajuda i el nen ja sap fer-ho tot sol,
és a dir, ja ha arribat a la ZDPo. Com
que el mestre hi té molta importància, ha de saber com actuar i com ajudar als
infants, sense posar aprenentatge allunyats a les capacitats dels infants,
sense retirar el seu suport abans d’hora...
En tercer lloc, veurem el tipus d’aprenentatge segons
David Ausubel (1918-2008). Segons les
seves investigacions, podem trobar de quatre tipus d’aprenentatge: el
significatiu, el memorístic, el receptiu i per descobriments.
- L’aprenentatge memorístic és aquell on el nen ha de memoritzar la informació que se li dona. D’aquesta manera sols té sentit per al mestre.
- L'aprenentatge significatiu és quan els aprenentatges presentats al nen tenen un significat per ell.
- L'aprenentatge receptiu és aquell on el nen rep de forma passiva els continguts, que ha d'aprendre, ja elaborats pel seu mestre.
- L’aprenentatge per descobriments és aquell on el nen investiga, descobreix i ell mateix elabora el coneixement.
Antigament, el memorístic anava lligat al receptiu i
actualment, amb les noves metodologies, es duu a terme un aprenentatge
significatiu per descobriments. Ausubel, el que plantejava era que aquests
tipus de aprenentatge tenen els seus pros i contres, però que sí els combinem
es pot arribar a un tipus d’aprenentatge més eficaç i positiu.
Així doncs, opta per aquestes dos agrupacions
l’aprenentatge significatiu/memorístic i el receptiu/per descobriments. El
primer, és basa en un aprenentatge que tingui significat per a l’infant, per a
que així pugui interioritzar el coneixement; i el lliga a l’aprenentatge
memorístic ja que, ell no esta en contra de la memorització, sinó que esta en
contra de memoritzar sense sentit. El segon, creen el coneixement investigant i descobrint i mitjançant
l’aprenentatge receptiu, anar estructurant allò que aprèn.
Aquestes dues agrupacions, em semblen adequades si es
duen a terme correctament. No vol dir que hi hagi d’haver un sol aprenentatge
adequat, sinó que amb les agrupacions que fa Ausubel, s’intenta aprofitar els
aspectes positius de cada tipus d’aprenentatge.
L’últim autor destacat del cognitivisme és Jerome
Bruner (1915). La seva teoria defensa l’aprenentatge per descobriments i com a
partir d’aquest i del llenguatge l’infant va fent una categorització de
conceptes. El nen interactua amb la
realitat organitzant els coneixements
segons les seves pròpies categories, creant-ne de noves o modificant les
existents.
Segons Bruner, els infants
representen els seus models mentals i la realitat mitjançant tres modes bàsics
de representació mental:
- L’enactiva o executora: consisteix en representar-se coses mitjançant la reacció immediata del nen.
- La icònica: consisteix en representar coses mitjançant una imatge o esquema espacial independentment de l’acció, però segueix tenint algun paregut amb la cosa representada.
- I la simbòlica: consisteix en representar una cosa mitjançant un símbol arbitrari que no té relació amb la cosa representada.
Doncs, penso que el mestre
ha de tenir en compte el model mental de cada nen, les seves capacitats i els
seus esquemes previs ja que, a partir d’aquest es va construint els nous
aprenentatges. No s’ha de suprimir mai l’experimentació i s’ha de donar temps
per a que ho facin i puguin establir les seves representacions mentals.
No hay comentarios:
Publicar un comentario