Diàleg, cançons, vestuaris, escenaris i aclarir-nos!

Aish aish aish, cada vegada esta més prop el teatre, encara que no sabem quin dia serà, però jo cada vegada hi penso més i em poso més nerviosa.

Ara, ja duem un temps dedicant-nos a fer vestuaris i escenaris a la classe de plàstica. Per a mi, es tracta d’una activitat que m’agrada molt ja que, desconnecto dels treballs escrits de les altres assignatures.

Vàrem començar realitzant vestuaris ja que, opinem que és el que pot ser ens costi més. Com que vàrem poder recaudar una bossa molt gran de teles, tenim moltes més possibilitats per a fer els diferents vestits. Primerament, començarem per el de púnics i el de romans. A classe, discutíem la manera de fer-lo, la tela que empraríem, com ho faríem, midar les actrius... i després ens el endúiem a casa per a cosir els trossos més grans. Quan ja hem tingut alguns dels vestuaris clars, hem començat amb decorats com per exemple el vaixell, escuts, cascos... Ens repartíem les tasques, per a estar totes fent qualque cosa. 

Una mica més endavant, com que hi havia materials que no podíem dur a classe, vàrem començar a quedar a ca meva per a poder tenir més espai, poder pintar amb spray, fer la muntanya i els arbres... poder assetjar i practicar les cançons. 

Aquestes setmanes, han set una mica pesades ja que entre el teatre i tots els altres treballs que tenim, hem impartit molt de temps en aquesta aventura i hem hagut de debatre molt sobre com volíem dur endavant el diàleg, sobre com fer vestuaris i escenari, escollir i elaborar les cançons... Tot i això, crec que ho duem prou bé i amb un poc d’assajos ho veurem més clar.

Marta.  

Activitat 7: Un lugar donde quedarse

Aquesta entrada, la dedicaré a parlar de la pel·lícula que vérem a classe “Un lugar donde quedarse” de Sam Mendes. Aquesta, tracta sobre una parella que se’n entera de que seran pares i decideixen viatjar per a buscar el lloc ideal per a formar la seva família.  A més, van d’una banda a l’altra “buscant-se” i durant la seva aventura, van vigent diferents models de família i van sabent com vol que sigui la seva família.

Primer van a veure als pares del home, i aquests els diuen que se’n van de viatge a un altre país cosa que fa que vagin a buscar estabilitat per diferents ciutats. 

Seguidament, van a Fènix a veure els excaps de la dona; aquesta família que infravaloren els seus fills i pensen que no se’n adonen de res.

 

La següent família que visites és la de la cosina del home, la qual no fica cap tipus de límits ni norma als seus fills, excepte la d’anar amb cotxet.

 La següent parada és a Montreal, a veure la família d’uns amics de la universitat; es tracta d’una família amb molts de fills adoptats. La darrera visita que realitzen és a una família monoparental; és la família del germà del home al qual l’ha deixat la seva dona amb la filla. Finalment, la dona decideix anar a veure la casa on vivia amb els seus pares, que ja són morts. Quan arriben allí, se’n adonen que aquell és el lloc on volen formar la seva família. Quan passen per les diferents famílies destaquen allò que els agrada i rebutgen allò que no volen que passi quan siguin pares.

En la meva opinió, veig que són uns pares primerencs amb por i molt indecisos, que no saben que volen i busquen un model per a seguir. A mesura que va passant la pel·lícula, podem veure com cada vegada es van formant més com a família i es van tornant més madurs per a fer front al naixement de l’infant i per a aportar-li a aquest un bon lloc on viure i model. A més, es pot veure que com és una parella molt unida, no deixen que la seva inseguretat els allunyi un de l’altra i que puguin afrontar junts els problemes. 

En conclusió, és una pel·lícula que m’ha agradat molt ja que transmet  la inseguretat que es té en el moment de ser pares per primera vegada i com aquest la superen i troben el lloc ideal per a formar la seva vida i família, i en un futur per educar al seu fill. A més, és una pel·lícula que reflexa molt bé alguns dels tipus de família que podem trobar els quals tenen els seus pros i els seus contres, i m’ha ajudat a reflexionar sobre que no hi ha un únic model de família correcte, encara que pot ser que el millor que hagem vist és el de la família adoptiva ja que posa límits però a la vegada també dona llibertat i afecció.

Marta.  

Activitat 6: Família

Aquesta activitat que vam realitzar a classe, la destinàrem a elaborar una definició de família. Com en altres ocasions, primer vàrem treballar individualment, després en petit grup i final en gran grup. 

D’aquesta manera, primer vaig haver de pensar en el concepte de familia i fer-ne una definició la qual va ser: “institució socialitzadora, grup de persones que s’uneixen per vincles”. Es tracta d’una definició que em va costar molt pensar ja que, per a mi és un concepte complex, però al fer els debats en petit i gran grup, m’apropo més al concepte.

En petit grup, vaig poder ampliar la definició: “ la institució socialitzadora més important per a la família, formada per un grup de persones que s’uneixen per vincles, que comparteixen un temps i un espai i que entre ells es cobreixen les necessitats bàsiques”.

Finalment, debatent en gran grup vaig poder reformular la definició, per a que el concepte en quedés més clar: “És la institució més important socialitzadora, formada per un grup de persones que s’uneixen per vincles i que tenen un sentiment de pertinença, que comparteixen un temps i un espai, on cada membre desenvolupa un rol diferent i funcions amb les quals s’han de satisfer les necessitats bàsiques”. 

Doncs amb aquesta definició i les aportacions del tema, se que ja no existeix un tipus de família nuclear, sinó que trobem una gran diversitat com per exemple: adoptives, monoparentals, homoparentals, separades... Tot i això, també he aprés que per a que sigui considerada família no té perquè haver-hi un fill o filla. És una font de transmissió d’informació i valors i un model a seguir.  

Marta.

Activitat 5: Baby Human Sentir

Aquesta entrada, la dedicaré a fer una breu xerrada sobre el vídeo que vàrem veure a classe: Baby Human Sentir, del qual deixo el enllaç. Aquest documental, tracta de les emocions en els infants.

Per començar, he de dir que hi ha una sèrie d’aspectes que ja havia vist anteriorment en altres assignatures i que, gràcies a aquest vídeo he pogut reforçar.  Primer de tot, ens explica que no hi ha dos nens iguals   ja que tots, tenen diferents temperaments i caràcters, cosa que els influeix diferent a l’hora de reaccionar d’avant una situació determinada. A més, aquest temperament i l’entorn, influeixen en la forma d’actuar d’actuar i en el seu desenvolupament, cosa que també ens influirà a nosaltres en el moment d’interaccionar amb els infants.

En segon lloc, una cosa que ja coneixia i que he vist, és que les mares reconeixen els diferents plors dels seus fills , cosa que fa que puguin actuar i satisfer les necessitats dels nadons. En la meva opinió, això passa a causa del fort vincle afectiu que hi ha entre mare i fill, cosa que fa que es coneguin, s’entenguin i fins i tot es puguin comunicar sense haver-hi el llenguatge. 

En tercer lloc, sabia que no he de donar solucions als problemes que sorgeixen als infants, sinó que he d’ajudar a que siguin ells els qui experimentin per a trobar la solució. Com a bona educadora, hauré d’ajudar-los sempre que sigui necessari o si ho demanen, però mai els hauré de solucionar els seus conflictes i els hauré de deixar autonomia.

A banda del que ja havia vist en altres assignatures, aquests documental també m’ha aportat nous coneixements que m’han semblat molt interessants. Un d’aquests coneixements, és que els infants són capaços de reconèixer l’expressió facial dels adults, i sobretot de les dones. Això em va cridar molt l’atenció ja que, en el vídeo vaig poder veure com un infant que anava a crear un precipici imaginari, va donar la volta al veure l’expressió facial de la seva mare.  A més, desenvolupen el somriure social per a cridar l’atenció als que l’envolten i poder socialitzar-se. 

Les emocions que comencen a desenvolupar els infants des de ben petits, són les emocions primàries. Mentre que les socials, les comença a desenvolupar al voltat dels divuit i els vint-i-quatre mesos quan ja ha desenvolupat l’autoconsciència i és capaç de reconèixer-se davant un mirall. Les emocions socials (vergonya, gels, orgull...) són les que per a que sorgeixin hi ha d’haver la participació d’altres persones i a més, l’infant ha de reconèixer-se com a persona, per tant tenen una funció socialitzadora.

Un altre aspecte que m’ha aportat coneixement, és que els nens per a regular les emocions, cerquen les seves pròpies estratègies. Com és el cas en el vídeo, en el que una nena canta per a controlar la seva emoció de por que sent davant una aranya.

He de dir que, un aspecte que m’ha cridat molt l’atenció i que per a mi seria objecte de debat, ha set el que afirma que els infants reconeixen millor les expressions d’una dona que no les del seu propi pare. Això, ho argumenta dient que és perquè les dones tenen una major expressivitat que no els homes. Però. La veritat que m’ha paregut estrany ja que l’home que feia l’experiment era el pare de la criatura, i opino que com que ja tenen un vincle afectiu (deixant de banda que les dones són més expressives), seria més lògic que reacciones a l’expressió del seu pare. A més, penso que és un tema discutible ja que, pot ser que les dones siguin més expressives, però no és així amb totes les dones. D’aquesta manera, trobem molts homes expressiu i moltes dones que no ho són. Amb tot això, vull dir que aquest experiment no m’ha acabat de convèncer ja que, des del meu punt de vista no és una norma generalitzada.

En conclusió, amb aquests documental he pogut reforçar alguns dels aspectes que ja sabia, però a més, n’he aprés de nous que m’han semblat molt interessants. També he pogut veure com les emocions apareixen des de ben petits, i com les manifesten i s’expressen en els infants. Finalment, recomano el vídeo a tots aquells que estiguin interessats en el tema i sobre tot a aquells que estan en contacte amb els infants per a poder ajudar-los en el seu desenvolupament. 

L'inici d'una gran aventura teatral

Vull dedicar aquesta entrada, a parlar sobre el teatre musical que haurem de fer per aquest quadrimestre. Es tracta, de l’assignatura que tenim en aquest segon curs de carrera: La Representació Escènica en l’Escola Infantil.

Per a mi, aquesta assignatura és un repte i una aventura. Em resulta molt emocionant i a la vegada estressant això d’haver de fer un teatre per a infants; emocionant ja que, és per al que estem estudiant i em fa molta il·lusió que uns nens i nenes puguin veure i gaudir amb nosaltres; però, també estressant ja que, em produeix nirvis, por, mals de cap haver de elaborar tot el treball i sobretot perquè em fa una vergonya això d’actuar dalt un escenari davant el públic.

Per començar, la primera mesada del quadrimestre, vàrem estar pensant quina seria la nostra obra, de que tractaria, com la faríem, on la faríem... Finalment, després de debatre molt i descartar idees, decidirem que volíem fer-ho sobre la història d’Eivissa, però com que era un tema molt pesat i llarg, decidirem centrar-nos en la història del nom de l’illa.  Aquest tema m’agrada molt encara que, em preocupa una mica el adaptar-lo al temps que tenim i als espectadors que en aquest cas, són infants petits.

D’aquesta manera, en posarem mans a l’obra i decidirem que volíem que en el nostre teatre, es ves els diferents noms que ha tingut l’obra dels púnics cap endavant. Decidit el tema i alguns dels personatges, ens dedicarem a començar a escriure el i a fer algun que altre esbós dels vestuaris, escenaris i un llistat dels possibles materials que hauríem d’emprar.

Decidit alguns dels materials que necessitàvem, vaig proposar que podríem anar per algunes botigues per veure si els sobrava algun material que haguessin de tirar i si ens el podien cedir. D’aquesta manera, aconseguirem recopilar cartrons, teles, tubs, pintures... 

Marta. 

Activitat 4: Estratègies educatives per a les emocions

Aquesta entrada, la tornaré a dedicar a les emocions primàries de les quals vaig parlar per a la segona activitat. Però a diferència de l’altra, en aquesta vull tractar una mica les estratègies educatives que proposa na Silvia Palou en el capítol “Emociones primàries y su alquímia” del llibre Sentir i crecer. El crecimiento emocional en la infancia.

Doncs, aquesta activitat tractava d’escollir de cada emoció bàsica, les dues de les estratègies més significatives per a mi. Després, en petit grup exposàvem la nostra elecció i he de destacar que quasi eren les mateixes, i argumentàvem el perquè de les que havíem escollit en grup. Finalment, en gran grup exposàvem el que havíem decidit i fèiem una mica de debat.

En primer lloc, de l’amor he escollit les següents estratègies educatives:

•  Todos los seres humanos buscan ser amados y reconocidos. Este sentimiento es, en muchos casos, el timón de nuestros comportamientos, de nuestros deseos y necesidades. Como maestros, y como padres y madres, debemos tenerlo siempre presente.
• Amar es la emoción madre. De ella pueden desprender todas las demás y enriquecerse o empobrecerse en función de su textura, forma y color.

Vaig escollir aquests dos ja que, en la meva opinió penso que tothom busca ser estimat ja que per a mi, l’afectivitat és imprescindible per al desenvolupament de la vida ja que les persones som ésser socials i necessitem dels vincles afectiu i de l’amor. D’aquesta manera, quan et sent estimat, com que l’amor és l’emoció mare, pots estimar i desenvolupar les altres emocions, i a causa d’això, he escollit la número dos. A més, com a docents necessitem dels vincles afectiu ja que, sense establir aquests és impossible educar.

En segon lloc, respecte a la por he escollit les següents estratègies:

•       Todo el mundo tiene miedo a algo, incluso el valiente. Es importante transmitir esta idea a los niños para desmitificar al cobarde. El cobarde es el que esconde el miedo, para obtener de él ventajas o poder.
•       Ser prudente no quiere decir ser cobarde, sino reducir el riesgo al máximo. Con exceso, no permite avanzar, pero puede ser una virtud si evita grandes fracasos.

Vaig escollir aquestes ja que, segons el meu punt de vista penso que por en té tothom i no s’ha de veure com qualque cosa dolenta ja que, és tracta d’una emoció natural la qual no hem d’amagar i  hem de controlar i saber expressar. S’ha d’ensenyar als infants, que la por no és una cosa de la qual avergonyir-se ja que, ens ajuda a mantenir-nos alerta, prendre decisions, saber quins són els nostres límits... i hem d’ajudar-los a controlar-la i expressar-la d’una forma regulada.

En tercer lloc, per a la ràbia vaig escollir aquestes dues estratègies educatives:

•         Dejar salir la rabia, siempre que no haga daño a nadie.
•         Hablar sobre lo que ha ocurrido, haciéndole ver que esta actitud no conduce a ninguna parte, aportando sugerencias y otras vías para resolver los problemas.

Aquestes dues, em vàrem semblar unes de les més adequades per a dur a terme en una situació en la que un infant sent l’emoció de ràbia, per a això, les vaig escollir. En la meva opinió, quan un sent ràbia no ha de amagar-a sinó que, ha de deixar-la sortir sempre i quan no faci mal ni a un mateix ni als altres, ja que penso que quedar-te-la dins no és bo perquè tard o prompte explotarà. Però, no s’ha de deixar sortir i deixar-ho corre, no. S’ha de meditar sobre l’emoció, sobre el que ha passat, que podríem fer per a que la pròxima vagi millor,... és a dir reflexionar sobre el succeït. I nosaltres com a futurs docents, hem de ajudar als nostres alumnes a dur a terme aquest aspecte ja que, pot ser que ells sols no pugui fer-ho, és a dir s’ha de parlar, buscar el perquè i aprendre a gestionar l’emoció.

En quart lloc, respecte a la tristor he escollit les següents:

•       Negar la tristeza no nos permite estar alegres. Cuanto mayor es la pérdida, mayor es la tristeza. Es una respuesta natural. Necesitamos un período de retraimiento dolor para adaptarnos a la nueva situación y volver a vivir sin aquello que nos falta. De aquí la importancia de reconocer y administrar la pena, en lugar de negarla.
•           Si nos permitimos expresar la pena es más probable que, poco a poco, aceptemos que hemos perdido algo y podamos comenzar de nuevo.

Vaig agafar aquestes dues ja que, per a poder superar la tristor hem d’acceptar-la, viure-la, expressar-la i no negar-la. Encara que la neguem, no la superarem i no serem feliços. Nosaltres com a docents, hem d’ajudar-los a acceptar-la i viure-la, així com expressar-la. Mai li hem de llevar importància ja que, per a ells sí que en té, i molta. Així, fent tot això es pot superar el conflicte, evolucionar i aprendre.

En últim lloc, les estratègies educatives que vaig escollir respecte a l’alegria van ser:

•          Poner humor a la vida. Es una buena actitud que debe contagiarse a los niños. Los problemas pueden tener soluciones y, mirados con un punto de alegría, se sobrellevan mejor.
•         Poder reírse de uno mismo es una muestra de humildad y de tolerancia hacia uno mismo. Se puede proponer a los niños y a los adultos.

Vaig escollir aquestes dues ja que, segons el meu punt de vista és molt important tenir sentit de l’humor ja que això vol dir que no ets pessimista. Al ser una persona optimista, pots fer front als problemes i trobar-los solució. A part de sentit de l’humor, també ens hem d’acceptar i riure’ns d’un mateix; d’aquesta manera ens coneixerem així com som i serem feliços amb nosaltres mateixos.  Jo com a docent, hauria de saber contagiar aquests pensament als infants, per a que aquests pensi i actuïn així. 

En conclusió, haver llegit aquestes estratègies educatives sobre les emocions, és molt enriquidor per a mi ja que, en un futur quan sigui mestra he de saber com actuar davant situacions en les que estan presentes les emocions.

Marta.

Activitat 3: Què són les emocions?

La següent activitat que realitzarem a l’assignatura de socioemocional, va amar destinada a elaborar una definició d’emoció cosa que, em va parèixer bé ja que a les sessions anteriors, parlàvem d’emoció i em tenia una mica desconcentrada, però a la vegada també em va parèixer una activitat complexa ja que, no en tenia ni idea i no sabia com començar a definir-la. Finalment, la definició que em va sortir va ser:

“Estat d’ànim que ens sorgeix d’una situació o acció. Aquesta reacció és passatgera i no perdura en el temps, a més sol anar acompanyada o deriva en diferents sensacions i determina la nostra conducta”. 

La següent passa va ser, posar-nos en petit grup i entre les membres arribar a una definició més elaborada. Primer vàrem llegir el que havia ficat cada una i seguidament, agafat aportacions de totes, vam redactar una definició de nova. Doncs, vam definir emoció com:

“Estat d’ànim canviant i variable que sorgeix d’una situació/acció i la valoració que té l’individu d’aquesta. Sol anar acompanyada o deriva en diferents sensacions, sentiments, emocions i conductes”.

Finalment, entre totes les companyes de la classe, d’una forma cooperativa, vàrem elaborar la nostra pròpia definició final:

“Estat d’ànim intens, canviant i temporal provocada per un estímul intern o extern, fictici o real que té significat per a l’individu perquè li serveix per a mantenir l’equilibri. Provoca una reacció que pot ser psíquica o física”.

Doncs, per a mi després d’haver elaborat aquesta definició se que una emoció és un estat d’ànim intens que és provocat per una situació o acció que per a mi té un significat; a la definició es podria dir que no tots reaccionem de la mateixa manera davant la mateixa situació, i tampoc tots tenim la mateixa manera d’expressar la mateixa emoció. A més, l’estímul que ens fa sorgir l’emoció a part de ser intern o extern, pot ser real o fictici ja que, ens pot haver passat la situació o en la podem estar imaginant e inventant. Finalment, dic que té una reacció física o psíquica, ja que aquesta emoció ens pot afectar químicament al cos o, pot afectar-nos psicològicament.

En conclusió, haver realitzat aquesta activitat m’ha servit molt per a poder conèixer realment que és una emoció ja que, a les sessions anteriors en parlàvem i no sabia molt bé el que era. A més, la manera de treballar individualment, en petit grup i finalment tota la classe, m’ha ajudat a veure que per a totes era més o menys el mateix, però que teníem diferents punts de vista cosa que ajuda a entendre millor la definició.

Per acabar, he de destacar que és molt important tractar les emocions a l’educació infantil per a que, els nostre alumnes puguin desenvolupar-se i saber tenir un control sobre les emocions que sent i poder posar-li nom. Per això, he estat buscant una mica per internet i he trobat aquets bloc, Por el camino de las emociones, que m’ha agrada ja que té algunes activitats i la seva autora, Mónica, tracta el tema de l’educació emocional per a infantil.

Marta.